Elena té 15 mesos d’edat, i des dels 12 mesos, va a l’escola infantil. Miguel és el seu mestre, i està preocupat perquè Elena no diu cap paraula a diferencia dels demés nens i nenes de l’aula que ja diuen paraules. A més a més, moltes vegades li costa prendre atenció, i té dificultats per controlar-se i comportar-se d’acord amb les normes, aspecte que, moltes vegades, dificulta el funcionament de l’aula. Tal i com ell ha estudiat, els nens i nenes comencen a pronunciar les primeres paraules cap al final del primer any de vida, i, entre els 18 i 24 mesos, apareixen frases breus compostes de més de dos vocables. Per tant, no li quadra res…Ha comentat aquesta situació als seus companys i companyes de treball i s’ha barallat la possibilitat de que pugui tenir una disfunció auditiva. També s’ha fet una reunió amb els pares, la qual ha tardat un mes per a que es realitzés. Son pares novells, i molt joves que treballen i no trobaven un moment per a parlar amb Miguel. Segons ells, els primers balbuceigs d’Elena van començar fins a l’any, encara que no estan segurs perquè únicament veuen a la nena per la nit per a donar-li el biberó i dormir. La resta del dia, Elena està amb la seva àvia que té 80 anys i que amb grans esforços però amb molta il.lusió s’ocupa de la nena. En la reunió Miguel va suggerir la possibilitat de que la nena tinguera problemes auditius, aspecte que va alterar un poc els pares. Després de la conversa, els pares van afirmar que portarien a Elena al pediatre tant prompte com fora possible. Ara Miguel, es planteja com poder atendre Elena de manera adequada i molts dubtes li passen pel cap: canviar-la de classe amb els més menuts?, castigar-la o premiar-la?, canviar-la de lloc?...
Què faries tu?
Elena és una nena de 15 mesos, que encara no parla. A l’escola infantil, s’han plantejat l’opció de que pot tenir una disfunció auditiva. La disfunció auditiva és la deficiència o alteració quantitativa en una correcta percepció auditiva.
Escoltar bé, és molt important per a començar el balbuceig cap als 6 mesos. Els nens i nenes aprenen a parlar per imitació dels pares i mares. Elena, si només veu al pare i a la mare a l’hora de dormir no obté el benefici de sentir-los parlar. I la resta del dia, viu amb la seva àvia de 80 anys, que no té edat per a estimular-la com Elena necessita.
Pot ser que Elena tingui una disfunció auditiva, i això li dificulta començar a parlar. A més, com no obté prou estimulació, no pot aprendre a llegir els llavis, ni el llenguatge de signes.
Els pares d’Elena, són pares novells, però no sembla que es preocupen molt per la seva filla. Haurien de trobar més temps per a ella, ja que només en veure que van tardar un mes a poder anar a veure l’educador, es veu que no es preocupen molt. Ara, van afirmar que portarien a Elena al pediatre tant prompte com pogueren, sense afirmar que la portarien immediatament. Està clar que els pares no es preocupen de manera suficient per Elena.
Crec que el que hauria de fer Miguel, és intentar estimular a Elena per a que aprengui el llenguatge de signes, i/o a llegir els llavis fins que el pediatre li digui què és el que li passa a la nena i quin grau de sordesa té(en el cas que en tigui), sense canviar-la d’aula i fent que els altres nens i nenes entengueren el que li passa a Elena. I també hauria de parlar amb els pares seriosament, i fer-los notar que han de passar més temps amb ella. Tant els pares, com l’educador han de estimular la nena i ajudar-la per exemple així:
- Quan li parlen expressament a ella, s’han de dirigir a ella mirant-la als ulls.
- Quan expliquen alguna cosa, per exemple l’educador en la classe, parlar més prop de Elena.
- Fer-li notar a la nena que li costa més aprendre que als altres nens i nenes, però que per això no es ni millor ni pitjor que ningú.
- Elena sempre s’ha de sentir segura i acollida.
