EL CAS DE JUAN 2

Juan té un any i mig d'edat, i és el seu primer any en l'escola infantil. Ana és la seva mestra i la resta de nens i nenes de la classe, que tenen la mateixa edat que Juan, han començat a donar els seus primers passos i alguns tenen una considerable autonomía, ell apenes es posa de peu, ni tan sols ajudant-se amb un objecte o amb la teva ajuda. Ella està preocupada.

Creus que deuría preocupar-se? Com actuaríes?

Començar a caminar, és un acte molt important en la vida dels nens i nenes. Quan començen a fer-ho, guanyen molta autonomía i es poden moure sols sense dependre de ningú. Hi ha que estimular els nens i nenes per a que aprenguen a caminar, però mai se'ls ha de forçar a fer-ho. Cada nen i nena porta un ritme.

El primer que hauria de fer Ana, és consultar amb els companys de feina si també conèixen a Juan, què és el que opinen ja que tant Ana com els altres companys, a través de l'observació, s'han donat compte del problema de Juan, i després, parlar amb els pares del nen. El que hauria de dir als pares és que el nen amb 18 mesos, hauria de caminar perfectament, encara que segons el nivell de maduració de cada nen, poden tardar més o menys a caminar. El que han de fer els pares de Juan és portar-lo al pediatra per a descartar qualsevol problema a nivell motor. Si fora així, s'haurien de seguir els passos del pediatra ja que seria un problema més greu. Però pot ser que siga un nen prematur, i per això porta un petit retard en la maduració, que no ha tingut motivació per a aprendre a caminar, que siga molt tranquil i no tingue interés per caminar, que ho hage intentat i hage caigut i tingue por a tornar-lo a fer, que tingue sobrepes i no pugue aguantar el seu propi pes, o que hage rebut massa ajuda a l'hora d'intentar caminar i no s'ha esforçat per conseguir-lo ell sol(per exemple amb un taca taca). Com es veu, el retard de Juan en caminar, pot vindre donat per moltes causes.

Per a estimular a Juan en l'escola infantil, en les sessions de psicomotricitat, li haurien d'estimular l'equilibri i la postura corporal ja que pot ser que no puga caminar perquè no ha adquirit prou equilibri. També podriem ajudar-lo fent que espentara un carret per exemple per a que anara agafant confiança a caminar.

En conclusió, els pares de Juan han de portar el nen al pediatra per a descartar qualsevol problema a nivell motor, i si el nen no en presenta cap, els pares i en l'escola infantil, s'ha d'estimular el nen per a que tinga interés per caminar.

EL CAS DE JUAN

Juan té un any i mig d'edat, i és el seu primer any en l'escola infantil. Ana és la seva mestra i la resta de nens i nenes de la classe, que tenen la mateixa edat que Juan, han començat a donar els seus primers passos i alguns tenen una considerable autonomía, ell apenes es posa de peu, ni tan sols ajudant-se amb un objecte o amb la teva ajuda. Ella està preocupada.
Creus que deuría preocupar-se? Com actuaríes?

Començar a caminar, és un acte molt important en la vida dels nens i nenes. Quan començen a fer-ho, guanyen molta autonomía i es poden moure sols sense dependre de ningú. Hi ha que estimular els nens i nenes per a que aprenguen a caminar, però mai se'ls ha de forçar a fer-ho. Cada nen i nena porta un ritme.

El primer que hauria de fer Ana, és consultar amb els companys de feina si també conèixen a Juan, què és el que opinen, i després, parlar amb els pares de Juan. El que hauria de dir als pares és que el nen amb 18 mesos, hauria de caminar perfectament, encara que segons el nivell de maduració de cada nen, poden tardar més o menys a caminar. El que han de fer els pares de Juan és portar-lo al pediatra per a descartar qualsevol problema a nivell motor. Si fora així, s'haurien de seguir els passos del pediatra ja que seria un problema més greu. Però pot ser que siga un nen prematur, i per això porta un petit retard en la maduració, que no ha tingut motivació per a aprendre a caminar, que siga molt tranquil i no tingue interés per caminar, que ho hage intentat i hage caigut i tingue por a tornar-lo a fer, que tingue sobrepes i no pugue aguantar el seu propi pes, o que hage rebut massa ajuda a l'hora d'intentar caminar i no s'ha esforçat per conseguir-lo ell sol(per exemple amb un taca taca). Com es veu, el retard de Juan en caminar, pot vindre donat per moltes causes.

Per a estimular a Juan en l'escola infantil, en les sessions de psicomotricitat, li haurien d'estimular l'equilibri i la postura corporal ja que pot ser que no puga caminar perquè no ha adquirit prou equilibri. També podriem ajudar-lo fent que espentara un carret per exemple per a que anara agafant confiança a caminar.

En conclusió, els pares de Juan han de portar el nen al pediatra per a descartar qualsevol problema a nivell motor, i si el nen no en presenta cap, els pares i en l'escola infantil, s'ha d'estimular el nen per a que tinga interés per caminar.

EL CAS D'ELENA 2

Elena té 15 mesos d’edat, i des dels 12 mesos, va a l’escola infantil. Miguel és el seu mestre, i està preocupat perquè Elena no diu cap paraula a diferencia dels demés nens i nenes de l’aula que ja diuen paraules. A més a més, moltes vegades li costa prendre atenció, i té dificultats per controlar-se i comportar-se d’acord amb les normes, aspecte que, moltes vegades, dificulta el funcionament de l’aula. Tal i com ell ha estudiat, els nens i nenes comencen a pronunciar les primeres paraules cap al final del primer any de vida, i, entre els 18 i 24 mesos, apareixen frases breus compostes de més de dos vocables. Per tant, no li quadra res…Ha comentat aquesta situació als seus companys i companyes de treball i s’ha barallat la possibilitat de que pugui tenir una disfunció auditiva. També s’ha fet una reunió amb els pares, la qual ha tardat un mes per a que es realitzés. Son pares novells, i molt joves que treballen i no trobaven un moment per a parlar amb Miguel. Segons ells, els primers balbuceigs d’Elena van començar fins a l’any, encara que no estan segurs perquè únicament veuen a la nena per la nit per a donar-li el biberó i dormir. La resta del dia, Elena està amb la seva àvia que té 80 anys i que amb grans esforços però amb molta il.lusió s’ocupa de la nena. En la reunió Miguel va suggerir la possibilitat de que la nena tinguera problemes auditius, aspecte que va alterar un poc els pares. Després de la conversa, els pares van afirmar que portarien a Elena al pediatre tant prompte com fora possible. Ara Miguel, es planteja com poder atendre Elena de manera adequada i molts dubtes li passen pel cap: canviar-la de classe amb els més menuts?, castigar-la o premiar-la?, canviar-la de lloc?...

Què faries tu?

Elena és una nena de 15 mesos, que encara no parla. A l’escola infantil, s’han plantejat l’opció de que pot tenir una disfunció auditiva. La disfunció auditiva és la deficiència o alteració quantitativa en una correcta percepció auditiva.

Escoltar bé, és molt important per a començar el balbuceig cap als 6 mesos. Els nens i nenes aprenen a parlar per imitació dels pares i mares. Elena, si només veu al pare i a la mare a l’hora de dormir no obté el benefici de sentir-los parlar. I la resta del dia, viu amb la seva àvia de 80 anys, que no té edat per a estimular-la com Elena necessita.

Pot ser que Elena tingui una disfunció auditiva, i això li dificulta començar a parlar. A més, com no obté prou estimulació, no pot aprendre a llegir els llavis, ni el llenguatge de signes.

Els pares d’Elena, són pares novells, però no sembla que es preocupen molt per la seva filla. Haurien de trobar més temps per a ella, ja que només en veure que van tardar un mes a poder anar a veure l’educador, es veu que no es preocupen molt. Ara, van afirmar que portarien a Elena al pediatre tant prompte com pogueren, sense afirmar que la portarien immediatament. Està clar que els pares no es preocupen de manera suficient per Elena.

Crec que el que hauria de fer Miguel, és intentar estimular a Elena per a que aprengui el llenguatge de signes, i/o a llegir els llavis fins que el pediatre li digui què és el que li passa a la nena i quin grau de sordesa té(en el cas que en tigui), sense canviar-la d’aula i fent que els altres nens i nenes entengueren el que li passa a Elena. I també hauria de parlar amb els pares seriosament, i fer-los notar que han de passar més temps amb ella. Tant els pares, com l’educador han de estimular la nena i ajudar-la per exemple així:

• Quan li parlen expressament a ella, s’han de dirigir a ella mirant-la als ulls.
• Quan expliquen alguna cosa, per exemple l’educador en la classe, parlar més prop de Elena.
• Fer-li notar a la nena que li costa més aprendre que als altres nens i nenes, però que per això no es ni millor ni pitjor que ningú.
•  Elena sempre s’ha de sentir segura i acollida.

EL CAS D'ELENA

 Elena té 15 mesos d’edat, i des dels 12 mesos, va a l’escola infantil. Miguel és el seu mestre, i està preocupat perquè Elena no diu cap paraula a diferencia dels demés nens i nenes de l’aula que ja diuen paraules. A més a més, moltes vegades li costa prendre atenció, i té dificultats per controlar-se i comportar-se d’acord amb les normes, aspecte que, moltes vegades, dificulta el funcionament de l’aula. Tal i com ell ha estudiat, els nens i nenes comencen a pronunciar les primeres paraules cap al final del primer any de vida, i, entre els 18 i 24 mesos, apareixen frases breus compostes de més de dos vocables. Per tant, no li quadra res…Ha comentat aquesta situació als seus companys i companyes de treball i s’ha barallat la possibilitat de que pugui tenir una disfunció auditiva. També s’ha fet una reunió amb els pares, la qual ha tardat un mes per a que es realitzés. Son pares novells, i molt joves que treballen i no trobaven un moment per a parlar amb Miguel. Segons ells, els primers balbuceigs d’Elena van començar fins a l’any, encara que no estan segurs perquè únicament veuen a la nena per la nit per a donar-li el biberó i dormir. La resta del dia, Elena està amb la seva àvia que té 80 anys i que amb grans esforços però amb molta il.lusió s’ocupa de la nena. En la reunió Miguel va suggerir la possibilitat de que la nena tinguera problemes auditius, aspecte que va alterar un poc els pares. Després de la conversa, els pares van afirmar que portarien a Elena al pediatre tant prompte com fora possible. Ara Miguel, es planteja com poder atendre Elena de manera adequada i molts dubtes li passen pel cap: canviar-la de classe amb els més menuts?, castigar-la o premiar-la?, canviar-la de lloc?...

Què faries tu?

Elena és una nena de 15 mesos, que encara no parla. A l’escola infantil, s’han plantejat l’opció de que pot tenir una disfunció auditiva. La disfunció auditiva és la deficiència o alteració quantitativa en una correcta percepció auditiva.

Escoltar bé, és molt important per a començar el balbuceig cap als 6 mesos. Els nens i nenes aprenen a parlar per imitació dels pares i mares. Elena, si només veu al pare i a la mare a l’hora de dormir no obté el benefici de sentir-los parlar. I la resta del dia, viu amb la seva àvia de 80 anys, que no té edat per a estimular-la com Elena necessita.

Pot ser que Elena tingui una disfunció auditiva, i això li dificulta començar a parlar. A més, com no obté prou estimulació, no pot aprendre a llegir els llavis, ni el llenguatge de signes.

Els pares d’Elena, són pares novells, però no sembla que es preocupen molt per la seva filla. Haurien de trobar més temps per a ella, ja que només en veure que van tardar un mes a poder anar a veure l’educador, es veu que no es preocupen molt. Ara, van afirmar que portarien a Elena al pediatre tant prompte com pogueren, sense afirmar que la portarien immediatament. Està clar que els pares no es preocupen de manera suficient per Elena.

Crec que el que hauria de fer Miguel, és intentar estimular a Elena per a que aprengui el llenguatge de signes, i/o a llegir els llavis fins que el pediatre li digui què és el que li passa a la nena i quin grau de sordesa té(en el cas que en tigui), sense canviar-la d’aula i fent que els altres nens i nenes entengueren el que li passa a Elena. I també hauria de parlar amb els pares seriosament, i fer-los notar que han de passar més temps amb ella. Tant els pares, com l’educador han de estimular la nena i ajudar-la per exemple així:

• Quan li parlen expressament a ella, s’han de dirigir a ella mirant-la als ulls.
• Quan expliquen alguna cosa, per exemple l’educador en la classe, parlar més prop de Elena.
• Fer-li notar a la nena que li costa més aprendre que als altres nens i nenes, però que per això no es ni millor ni pitjor que ningú.
•  Elena sempre s’ha de sentir segura i acollida.

LA SESIÓN DE PSICOMOTRICIDAD 2

Sandra se ha especializado en Psicomotricidad siguiendo el método propuesto por Bernard Aucouturier. Como psicomotricista vivencial, sabe que en cada sesión los niños explorarán libremente el tipo de movimiento que les resulte más acorde con su vivencia personal del momento. Sin embargo, ella puede preparar la sala para potenciar un tipo de trabajo en especial. Ahora está preparando su próxima sesión de psicomotricidad con sumo cuidado, ya que uno de sus alumnos, Eric, acaba de tener un hermano, y cree que un trabajo sensoriomotriz podría ayudarle a observar y analizar las emociones del niño.

¿Te parece adecuado? ¿Como actuarías?

Sandra se basa en Bernard Aucouturier. La Práctica Psicomotriz Educativa Aucouturier(PPA) es un modelo de intervención educativa, no directiva que acompaña al niño en su crecimiento 

madurativo. Parte de su expresividad motriz, su forma de ser y estar (única en cada individuo) y se desarrolla en un dispositivo espacio-temporal donde los niños evolucionan desde la pulsión y la emoción hacia la descentración y el pensamiento.

Sandra está preparando su próxima sesión de psicomotricidad teniendo en cuenta, que Eric(un alumno), acaba de tener un hermano y cree que una actividad sensoriomotriz podría ayudarle a observar y analizar las emociones del niño. Si yo fuera Sandra, también pensaría que el trabajo sensoriomotriz me funcionaría, ya que podría observar las sensaciones del niño, su estado emocional, y en definitiva, como se siente el niño. Para empezar, debería tener una tabla en la que tendría apuntados todos los aspectos a observar. Tendría que hacer actividades para fijarse en Eric, pero sin hacerle solo las actividades a él. Podría hacer por ejemplo, una clase de psicomotricidad con varias actividades. Unas en las que, Eric (y los otros niños también) pudiera hacer los ejercicios por si solo, para aprender que hay cosas que ha de hacer solo, ya que ha tenido un hermano pequeño y los padres van a prestarle más atención a éste. Y otras, en las que Eric pueda hacer las actividades con ayuda de algún compañero, para que así se aprenda que hay cosas que se pueden hacer entre dos, y que hay que compartir espacios. De esta manera, Sandra podría observar como se comporta Eric en cada actividad. Además como todas las sesiones de psicomotricidad, tendría que estar compuesta por todas las fases de la acción psicomotriz(ritual de entrada, fase de expresividad motriz, fase de representación y lenguaje y el ritual de salida). De todas estas fases, una muy importante para Eric podría ser la de expresividad motriz, en la que se incluye el juego simbólico, en el que Eric podría representar como se siente, al igual que en la fase de representación y lenguaje. Para acabar, Sandra debería informar a los padres de Eric, sobre el progreso y las actitudes de su hijo.

En conclusión, creo que Sandra hace muy bien de hacer un ejercicio de psicomotricidad para poder observar a Eric, pero ha de hacer los ejercicios para todos, no solo para él porque sino, podría sentirse diferente. Y aunque los hagan todos, ella puede fijarse más en la actitud de Eric, ya que esas actividades son buenas para él.

LA SESIÓN DE PSICOMOTRICIDAD

Sandra se ha especializado en Psicomotricidad siguiendo el método propuesto por Bernard Aucouturier. Como psicomotricista vivencial, sabe que en cada sesión los niños explorarán libremente el tipo de movimiento que les resulte más acorde con su vivencia personal del momento. Sin embargo, ella puede preparar la sala para potenciar un tipo de trabajo en especial. Ahora está preparando su próxima sesión de psicomotricidad con sumo cuidado, ya que uno de sus alumnos, Eric, acaba de tener un hermano, y cree que un trabajo sensoriomotriz podría ayudarle a observar y analizar las emociones del niño.

¿Te parece adecuado? ¿Como actuarías?

Sandra se basa en Bernard Aucouturier. La Práctica Psicomotriz educativa Aucouturier (PPA) es un modelo de intervención educativa, no directiva que acompaña al niño en su crecimiento madurativo. Parte de su expresividad motriz, su forma de ser y estar (única en cada individuo) y se desarrolla en un dispositivo espacio-temporal donde los niños evolucionan desde la pulsión y la emoción hacia la descentración y el pensamiento.

Sandra está preparando su próxima sesión de psicomotricidad teniendo en cuenta, que Eric(un alumno), acaba de tener un hermano y cree que una actividad sensoriomotriz podría ayudarle a observar y analizar las emociones del niño. Si yo fuera Sandra, también pensaría que el trabajo sensoriomotriz me funcionaría, ya que podría observar las sensaciones del niño, su estado emocional, y en definitiva, como se siente el niño. Para empezar, debería tener una tabla en la que tendría apuntados todos los aspectos a observar. Tendría que hacer actividades para fijarse en Eric, pero sin hacerle solo las actividades a él. Podría hacer por ejemplo, una clase de psicomotricidad con varias actividades. Unas en las que ,Eric (y los otros niños también) pudiera hacer los ejercicios por si solo, para aprender que hay cosas que ha de hacer solo, ya que ha tenido un hermano pequeño y los padres van a prestarle más atención a éste. Y otras, en las que Eric pueda hacer las actividades con ayuda de algún compañero, para que así se aprenda que hay cosas que se pueden hacer entre dos, y que hay que compartir espacios. De esta manera, Sandra podría observar como se comporta Eric en cada actividad. Además como todas las sesiones de psicomotricidad, tendría que estar compuesta por todas las fases de la acción psicomotriz(ritual de entrada, fase de expresividad motriz, fase de representación y lenguaje y el ritual de salida). De todas estas fases, una muy importante para Eric podría ser la de expresividad motriz, en la que se incluye el juego simbólico, en el que Eric podría representar como se siente, al igual que en la fase de representación y lenguaje.

En conclusión, creo que Sandra hace muy bien de hacer un ejercicio de psicomotricidad para poder observar a Eric, pero ha de hacer los ejercicios para todos, no solo para él porque sino, podría sentirse diferente. Y aunque los hagan todos, ella puede fijarse más en la actitud de Eric, ya que esas actividades son buenas para él.

El caso de Marta 2 (rectificado)

Marta es una niña de la clase de P1. Todavía no sabe hablar, pero está claro que le encanta ir a la escuela infantil y que se alegra cuando ve a Laura, la maestra. Un día, la madre de Marta le pregunta a Laura que si puede hablar con ella porque está muy preocupada con la conducta de la niña: le preocupa que Marta no pare de abrir cajones en casa y de tirar todo lo que hay dentro, y que, por mucho que ella le diga que eso no se hace, la riña o la castigue, ella siga haciéndolo. Laura le explica a la madre de Marta que es una conducta normal a la edad de la niña y no le da más importancia.

¿Estás de acuerdo en como a actuado Laura?¿Qué solución planteas al tema?

La madre de Marta no actua bien, pero Laura tampoco.

Laura, la profesora de Marta, tendría que haber dado más información a la madre, ya que al ser profesora, puede saber mejor que la madre por qué Marta hace esas cosas. No es suficiente con solo decirle que son cosas de la edad.

Explorar los cajones de casa, es bueno en esa edad ya que exploran el ambiente en el que viven. La madre de Marta le tendría que dejar explorar todo lo que quisiera sin reñirle, teniendo en cuenta los objetos que Marta se podría encontrar dentro de los cajones para no hacerse daño. El tirar los objetos al suelo, forma parte de esa exploración y la madre de Marta no se tendría que enfadar por eso. Podría aprovecharlo para hacer una acción positiva para Marta. La madre podría jugar con Marta a recoger los objetos tirados, y así, Marta aprendería que lo que se tira por el suelo, después se ha de recoger.
También habría que mirar que a lo mejor Marta tira las cosas para hacerse notar. Si la niña no recibe suficiente cariño y/o atención, puede tirar objetos por el aire para que la atiendan.

En conclusión, creo que hay que dar cariño y libertad a los niños y hacer de todas sus actividades, juegos, porque mediante los juegos, se puede aprender mucho mejor.